Terrorisme islàmic i progressisme de pa sucat amb oli

Sembla que finalment ja els tenim aquí. Per si algú considera que Madrid, París, Londres o Nova York no formen part del nostre entorn cultural, ara espero que a tothom li quedi ben clar. Els fonamentalistes islàmics tenen Barcelona i Catalunya també al seu punt de mira. De res serveix que els progressistes catalans i els moviments alternatius hagin convertit la capital catalana en la capital mundial de la pau i de la xerrameca esquerranosa, internacionalista i pro-àrab. A l’hora de programar els atemptats, els cervells d’Al Qaeda emboscats a Tora Bora posen Barcelona al mapa d’Occident, com és ben lògic, i no tenen manies a fer rebentar un autobús o un vagó del Metro ple de gent que van a la feina, la universitat o a veure la família.
Però com era previsible, tota aquesta gentola progressista encara té pa a l’ull i no ho volen entendre. Han fet crides a no criminalitzar els immigrants pakistanesos i han dit que les fotos dels detinguts fan mal a la imatge que tenim de l’islam. Que es fotin. Oi que no es detenen catòlics o budistes a punt d’immolar-se en un autobús? Oi que els pilots que es van estavellar contra les Torres Bessones no eren testimonis de Jehovà? Oi que els que van atacar les instal·lacions de la ONU a Algèria no eren protestants calvinistes? Doncs que els musulmans assumeixin que tenen un problema i no ens vinguin amb romanços.
Això sí, tota la cort d’irresponsables catalans continuen a lloar l’Islam, a dir que no siguin criminalitzats, a dir que només predicaven i a demanar proves a la Justícia. Potser el dia que rebentin mig centenar de catalans a la parada de Metro de Diagonal ho veuran diferent.

Parelles lingüístiques: un exemple a seguir

Aquests dies hem vist les dades de l’aplicació, des de fa uns quants anys, de les parelles lingüístiques. En total, durant l’any passat es van formar 6.304 parelles lingüístiques. L’any anterior van ser 4.496 en total. Ja sabeu com funciona aquest sistema: un català o catalana contacta amb una persona de fora a través de les institucions o d’alguna de les entitats col·laboradores i li ensenya el català oral durant un mínim de 10 hores. Les dues persones queden a la cafeteria o a la plaça o on sigui i parlen només en català, per tal que l’estranger el practiqui i s’acostumi a sentir-lo. Per desgràcia, és sabut per tothom que molts catalans i catalanes canvien al castellà quan veuen algú de fora.
És a dir que, en només dos anys, més de 10.000 estrangers hauran passat per un curs accelerat de llengua catalana amb un professor molt especial: una persona d’aquí prou motivada per gastar 10 hores del seu temps lliure ensenyant català a un foraster. És lògic que qui fa això no només ensenya català, segurament també explica com és el país i la situació política en la qual ens trobem (segurament per això els socialistes volen liquidar el programa, però de moment en això ERC resisteix).
És evident que aquest sistema no salvarà la llengua catalana ni integrarà la immigració de cop. Però és un bon sistema de base, al marge de la feina que es fa a les escoles i les administracions. Podem, doncs, posar-hi el nostre gra de sorra i contribuir a enfortir la nostra llengua i cultura. No ens queixem tant i passem a l’ofensiva.
Així doncs, qui tingui interès en participar del programa pot trobar més informació al Consorci per a la Normalització Lingüística (www.cpnl.cat).

El cas del guàrdia urbà en coma i els “observadors internacionals”

Fa un parell d’anys, uns okupes van muntar una festa il·legal al carrer Sant Pere Més Baix de Barcelona. Més de mil persones s’hi van aplegar per beure, fumar porros, drogar-s’hi i fer les típiques coses que fan aquesta mena de gent, fonamentalment estrangers amb un respecte zero per la nostra cultura. Alertada pels veïns, la policia local de Barcelona va intervenir-hi per posar fi a la festa i fer complir la llei.
Els okupes, en la seva línia habitual a mig camí entre l’anarquisme i el feixisme, van atacar la Guàrdia Urbana amb tota mena d’objectes contundents, i van llençar un test al cap d’un agent que encara avui, dos anys més tard, continua en coma. Aquest agent està casat i té família, per cert, i estava guanyant-se la vida honestament.
Aquests dies es jutja el grup agressor, i molt especialment dos okupes d’origen xilè i un tercer argentí. Com era previsible, han negat els fets i han tingut la barra (sí sí, la barra) de dir que se’ls ha detingut per ser sud-americans. Això no se sosté per enlloc, com és evident i qualsevol persona civilitzada pot entendre, però el sempre manipulador col·lectiu okupa (els agrada anomenar-se anti-sistema, tot i que en viuen més que ningú) se’ls ha cregut i ja s’han muntat campanyes de solidaritat i tota la pesca habitual. Fins aquí, res de nou, la mateixa cantarella habitual de gossos, rastes, brutícia, timbals i, com no, cap paraula en català, perquè parlar català deu ser de dretes i destruir cultures autòctones és molt progre.
El més greu de tot plegat és que aquesta campanya ha arrossegat els governs de Xile i Argentina, que hi ha enviat l’ambaixador i el cònsol, respectivament. Al seu costat, un representant del Col·legi d’Advocats de Barcelona i per si fos poc, una madre de la plaça de Mayo d’Argentina. Tots aquests es fan passar per “observadors internacionals”, com si Catalunya fos el Congo o el Nepal. Això sí, a Xile i Argentina van matar i fer desaparèixer milers i milers de persones i ni tan sols ho estan investigant, però van pel món donant lliçons de transparència judicial i democràcia.
Tot plegat ens ha de fer pensar en allò que ja sabem: que hi ha persones que vénen a treballar i integrar-se a casa nostra, i també hi ha persones que vénen a fer el gos, a tenir gossos pollosos, a reclamar subsidis, a ocupar edificis públics o privats, a robar electricitat i aigua als veïns i veïnes, i a sobre a donar-nos lliçons.
I als catalans ningú no ens ha de donar lliçons de res, i menys encara aquesta gentola del tercer món, que són tan feixistes com els dictadors que els van manar durant dècades.

El genocidi armeni i la qüestió turca

Un dels debats més importants dels darrers temps fa referència a la possible entrada de Turquia dins la Unió Europea (UE). Els progressistes de torn i l’esquerra clàssica desnaturalitzadora aposten sense embuts per l’entrada d’aquest país asiàtic dins la UE, apel·lant al reforçament dels vincles amb els països musulmans i a altres factors de caràcter econòmic.
Però des d’una perspectiva occidentalista i, en el nostre cas, identitari, no podem acceptar la integració de Turquia per diverses raons. La més fonamental, com és lògic i evident, rau en el fet que Turquia no forma part d’Europa, si exceptuem un petit fragment situat al nord-est de Grècia. A banda, més enllà del fet geogràfic (ja prou important), tenim el fet que els turcs tenen una cultura i religió completament oposada a la cultura europea, basada en el laïcisme, en la democràcia i en el respecte a uns determinats valors comuns, com ara la diversitat.
És aquí on rau el segon gran problema. Turquia és un Estat edificat damunt del genocidi i la persecució. En primer lloc, van exterminar durant el segle XIX totes les comunitats gregues situades a la costa occidental del país i van expulsar a Grècia tota la població ortodoxa supervivent. Algunes fonts estimen en 1,3 milions els grecs i gregues expulsats de casa seva a principis dels anys 20 del segle passat.
Paral·lelament, el govern turc de Kemal Ataturk va escometre la població armènia, tot perpetrant un dels genocidis més brutals de la història recent. En total, és un fet demostrat que a partir del 1915 van morir més de mig milió d’armenis a mans dels turcs, alhora que centenars de milers més van ser obligats a marxar del país cap a Europa (principalment França) o els Estats Units. Milers de dones van ser violades i assassinades, davant la complaença del govern d’Ankara. Les imatges de les atrocitats van donar la volta al món sense que ningú no pogués fer-hi res.
Des de llavors, pocs armenis fan vida normal a Turquia. L’hostilitat de l’administració és evident, i les relacions amb la petita república d’Armènia es basen en la confrontació i l’amenaça per part turca. Fa poc temps, pistolers nacionalistes turcs van matar a trets el periodista armeni Hrant Dink, amb el plàcet de la policia turca i l’aplaudiment de gran part de l’opinió pública turca, que comparteix la idea d’un Estat turc homogeni i sense minories.
Ara, quasi un segle després, el govern turc continua la construcció del seu Estat sobre la sang i la repressió, amb el torn dels kurds. No només terroritza els kurds de Turquia, sinó que ara ataca els kurds del nord de l’Iraq. Així les coses, algú encara és partidari de l’entrada de Turquia a la UE?