ELS PAÏSOS CATALANS,
ENTRE LA REALITAT I LA NECESSITAT
Posicionar-se des del País Valencià com a "pancatalanista", partidari d’assolir com a únic marc nacional els Països Catalans, és, ara com ara, un acte temerari. De tot arreu, fins i tot des de la desentesa Catalunya, s’han expressat dures crítiques -sovint injustes i mesquines- envers el catalanisme valencià, tot assenyalant-lo com a principal culpable del fracàs del nacionalisme polític al nostre País. Fins i tot al difunt Joan Fuster li han plogut les esmenes.
No poques han estat les veus que s’han acordat per "satanitzar" els Països Catalans. Encara que aquesta satanització no és nova, és clar, que ja s'havia practicat -i es practica- des de les trinxeres del nacionalisme espanyol més recalcitrant, des de la caverna franquista revestida de rechionalisme, des de la progressia més orteguiana de l'esquerra espanyolista. Fet i fet, que això es faça des d’aquestes posicions polítiques és lògic i normal. Tanmateix, el que resulta preocupant és que darrerament hi ha hagut adhesions certament soprenents. Ara hi hem d'afegir, entre d'altres a títol més individual, les condemnes sorgides al si de l'aldea nacionalista valenciana, sempre tan queferosa amb les coses de la pàtria i tan voluble amb les estratègies electorals. Tot d'un plegat, d’un temps ençà hem assistit a una deflagració ideològica que ha posat el concepte dels Països Catalans en el patíbul, i els seus partidaris en la picota.
El VIIè Congrés d'UPV celebrat l’any 1996 va ser envoltat d'un seguit d'"apostasies" públiques per part dels seus dirigents més qualificats. I la Ponència Política Marc que allí es va debatre, i aprovar per àmplia majoria, cal dir-ho, va convalidar el viratge que allunyava la UPV de l'horitzó -més o menys pragmatitzat fins aleshores- dels Països Catalans. I l’actual projecte del BNV, continuador d’aquella fita renunciant, continua i aprofundeix les passes d’aquella abjuració.
La nova orientació nacional i l'estratègia consegüent no s'han formulat aïlladament. Hi ha hagut textos previs que han afavorit la "revisió". Eren els debats, més o menys ecumenitzants, al voltant d'això que vingueren a denominar "el valencianisme que ve". Però semblava que amb això no n'hi havia prou: hi faltava un "oracle" prou reputat que justificara la "transfiguració": va ser llavors que el professor Joan Francesc Mira va traure a la llum el seu llibre Sobre la nació dels valencians, el qual ha proporcionat aqueixa síntesi concloent -i excloent- que amb tanta efusió han esgrimit per argüir la quadratura del seu cercle: «Hi ha utopies necessàries, en tant que horitzons ideals, i d'altres, com el més rigorós catalanisme polític al País Valencià, tan legítimes i atractives com perfectament prescindibles». I cal subratllar aquesta proclamació de prescindibilitat.
Tota aquesta "transfiguració" d'una bona part del nacionalisme valencià s'ha fonamentat al voltant d'un pretés fracàs del catalanisme unitari, d'un complet fracàs, afirmen, del projecte dels Països Catalans al País Valencià. Tanmateix, aquest fracàs l'argumenten esbiaixadament, i doncs no ho és tant. El concepte nacional dels Països Catalans és un argument polític rotundament democràtic que no ha pogut, no l'han deixat, explicar-se en un context social i polític idèntic, és a dir, democràtic. Ha patit una inclement i acarnissada violència verbal i física, violència sovint carregada de connotacions feixistes, calculada i eficaç. I caldrà aclarir que li he amprat -malgré lui- part de la descripció al susdit Joan Francesc Mira.
Vint-i-tants anys després de la mort del dictador, al País Valencià suportem encara una situació de greu precarietat democràtica, pèl per pèl a la que hi havia en l'encetada del postfranquisme. Fet i fet, doncs, amb el parèntesi incapaç i decebedor dels tretze anys de lermisme, encara no hem tret el cap del fangar postfranquista. I a la vista estan els fets que ho corroboren, que no caldrà fer repàs, punt per punt, de l'actualitat. Tot plegat és voler dir que els Països Catalans continuen sent un projecte inèdit al País Valencià. Perquè les idees democràtiques fracassen o reïxen en un context també democràtic. Un context que encara no hem assolit, ni de lluny, ara i ací. Per tant, si algun projecte ha fracassat al País Valencià, ha estat, precisament, i lamentablement, la capacitat, la voluntat, de configurar una societat civil i política valenciana tolerant, democràtica i respectuosa amb la seua història, la seua ciència i la seua cultura. Davant d'aquest panorama de prolongat i enèrgic postfranquisme, per contraposició almenys, podríem considerar els Països Catalans com un necessari horitzó a conquistar, emblema i esperança d'una societat valenciana tolerant i democràtica. No a defensar únicament pels catalanistes, sinó per tots aquells que reclamen aqueix just estat de convivència en llibertat i respecte que ara no tenim.
La realitat és la que és, evidentment. A Catalunya, els Països Catalans no passen de ser un mer recurs retòric, una proclama vàcua només útil per a discursos commemoratius i nacionalment equívocs. I al País Valencià la realitat és el producte d'anys de criminalització, de persecució, de repressió, de censures, de violència verbal i física. Aquesta realitat, si s'assumeix és en termes de renúncia democràtica, com a claudicació davant la intolerància, bé per comoditat, bé per falta de coratge polític. Les realitats, si són adverses, s'han de combatre per a transformar-les; si s'assumeixen, la injustícia esdevé usual i permanent. Més encara: m'atreviria a dir que "el nacionalisme que ve", encarnat a la fi pel BNV, es presenta mesquí i insolidari amb el catalanisme democràtic, ja que, no encara prou criminalitzat durant anys per la intolerància espanyolista, la formulació del seu nacionalisme reduccionista no només el rebutja, també l'escarneix quan l'assenyala culpable d'un fracàs que no li pertany, però que li encoloma per a emmascarar la greu incompetència dels polítics del nacionalisme valencià, i la desídia, la incomprensió, la ineficàcia, la insolidaritat dels polítics de nacionalisme català.
Hi ha una realitat en consolidació que es diu Europa. Un projecte d'estats i per a estats, on les cultures minoritzades tenen un futur més que difícil. Aquesta Europa otànica, jacobina i mercantilista pot convertir-se, si no actuem amb la fermesa que cal, en el nostre cementeri. A Europa, l'única constitució en vigor és la que emana de les lleis de mercat. Els drets col.lectius s'hi fonamenten en funció quantitativa: tants sou, tant de dret teniu. Hi cal, doncs, per raons de pura i estricta necessitat de supervivència, una participació no fragmentada. I així, els Països Catalans esdevenen una urgència inajornable. A Europa no podem acudir desunits. Ens cal presentar-nos –expressat en termes “europeistes”, és a dir econòmics- com un mercat d'onze milions de clients potencials. Onze milions de clients europeus però en català. No parlem, doncs, de Països Catalans com a entelèquia o utopia, sinó d'urgències i de necessitats peremptòries. Parlem de la necessitat de no disgregar-nos. Perquè si no sumem ara, la divisió ens condemnarà a una resta constant, de menys a menys fins al no-res o, com a molt, al reducte folclòric.
Les "transfiguracions" nacionals que plantegen estratègies divergents promouen el suïcidi col.lectiu. I el tomb ideològic del BNV no solament ha abominat del nom -Països Catalans-, sinó del concepte inherent. I això s'ha de lamentar: és la unió, com a forma de defensa, la cohesió cultural i lingüística, la que s'abandona. No hi pot haver salvaguarda dels nostres trets distintius si no hi assolim alguna mena d'unitat política, per minsa que siga, que li done suport, que la referme davant les múltiples i calculades agressions, espanyoles i europees.
La realitat, cal reconèixer-ho -i remarcar-ho si és menester-, és adversa als Països Catalans. Però més enllà de la polèmica que afecta el corònim, la unitat d'actuació és l'única garantia de supervivència en un entorn hostil. Si la realitat valenciana és xenofòbia i intolèrancia, incultura i autoodi, no podem, de cap de les maneres avenir-nos-hi i, doncs, afavorir-ne la perpetuació. L'aquiescència amb l'actual situació és la negació d'un futur en democràcia. La realitat, doncs, és la que és, i cal constatar-la. Però constatar-la és una cosa; conciliar-s'hi, una altra de ben diferent.
