Clàssics. Jordi Solé i Camardons. Sociolingüística per a joves. Una perspectiva catalana.
Trobo bastant incompatible exercir d’intel·lectual compromès i tenir carnet de partit. Amb tot, aquesta és una reflexió que deixo per un altre dia, alhora que en Solé i Camardons constituiria una de les excepcions a aquesta regla.
Avui, tot aprofitant aquesta entrevista al sociolingüista i patriota Jordi Solé i Camardons feta en motiu de la publicació del seu darrer llibre, em prenc la llibertat de recomanar-vos el llibre amb el que vaig descobrir la sociolingüística: Jordi Solé i Camardons. Sociolingüística per a joves. Una perspectiva catalana. Barcelona: Biblària, 2000.
És un llibre clar i entenedor en que parla, entre d’altres, de conceptes clau per a comprendre la realitat sociolingüística del nostre país i ens posa al descobert els processos que utilitza el colonitzador espanyol/francès per imposar-nos la seva llengua (i fer-ho, a més, com quelcom enriquidor i positiu), com què és el bilingüisme, la substitució lingüística, l’assimilació lingüística, el conflicte lingüístic, la llengua autocentrada, dialectes i estandard, les actuacions contra el català, la normalització lingüística,...
Resulta un llibre imprescindible per formar-nos i combatre dialècticament els pseudoarguments de l’ocupant, perquè no sols cal tenir la raó de la nostra part, cal també argumentar-la.
Setembre Negre
Entrevista al filòleg i escriptor, Jordi Solé, autor del llibre La llengua que ens va parir
“La llengua és l'ànima d'una nació, i sense ànima, no som res"
Jordi Solé, filòleg català i autor de diversos estudis de sociolingüística, acaba de publicar La llengua que ens va parir, un assaig que repassa els discursos que han fet alguns autors sobre la situació social del català. Solé, nascut a Oliana l’any 1959, analitza en aquest llibre la consciència lingüística del país a partir de les aportacions d’escriptors com ara Josep Yxart, Carles Riba, Josep Armengou o Joan Fuster. El seu deix calmat contrasta amb la intensitat de les seves idees, que no escatimen exabruptes a l’hora de criticar la realitat sociolingüística del moment. Militant d’ERC, es mostra decebut amb la política nacional que està duent a terme el seu partit.
P. Al seu llibre queda palès que la preocupació per la situació del català no és un problema nou. Creu que avancem per bon camí?
R. Depèn del raser amb què ho jutgem. Si ho mirem en relació a començaments del segle XX, veiem que llavors hi havia molts més catalanoparlants, però en canvi la situació del català formal era molt pitjor que la d’ara.
P. Parla de la llengua com la columna vertebral d’una nació. Què en pensa del fet que el català no sigui “la llengua que va parir” José Montilla?
R. La llengua és l’ànima d’una nació, i sense ànima, no som res. Que el nostre president no tingui el català com a llengua materna és molt estrany. Alguna cosa hem fet malament per arribar a aquesta situació. Em va sorprendre molt sentir l’altre dia Xavier Vendrell, que teòricament és un dels més independentistes d’ERC, elogiant Montilla amb una vehemència que ni els seus propis dirigents emprarien.
P. Però no va ser ell qui va fer president José Montilla, va ser tota la cúpula...
R. Sí, clar, però aquest és el cas més recent que m’ha vingut al cap. Tot plegat em sobta, i no només perquè Montilla no sigui catalanoparlant sinó també perquè aquell partit ens havia expulsat del govern. Això era l’últim que havíem de fer, ens havíem de plantejar qualsevol cosa menys tornar a donar suport als socialistes. Espanya és una presó de nacions. Un partit independentista no pot fer un discurs que digui que es pot ser espanyol i català alhora. Aquest va ser el primer desgavell que li vaig sentir dir a Carod-Rovira. Després ha vingut la despolitització de la llengua i un nacionalisme econòmic que es despreocupa dels aspectes culturals, que són l’essència que els ha portat a aconseguir els seus vots.
P. Han traït els seus votants?
R. Jo crec que s’han equivocat. No parlo de traïció, parlo d’estupidesa. És una evidència que amb Espanya només tenim les de perdre. ERC ha volgut fer un discurs ambivalent per arreplegar vots de sectors no-independentistes en comptes d’apostar per convèncer la gent de la conveniència d’un estat català. S’haguessin pogut quedar a l’oposició, però clar, hi havia els càrrecs, el poder...
P. Compartir el Govern implica renúncies, però fins a quin punt? Està d’acord en què s’hagi convidat a la Fira del Llibre de Frankfurt a autors catalans que escriuen en castellà?
R. Crec que és un error. Podria justificar que s’hagués fet algun gest per a explicar a aquests escriptors per què no se’ls podia convidar. Són autors que viuen a Catalunya i fan el seu paper, però convidar-los és una mostra més de la política de l’ambigüitat.
P. Al llibre parla de Joaquim Casas-Carbó i del perill que ell ja preveia en el trilingüisme. Ernest Maragall ha dit que el trilingüisme és precisament l’objectiu de la tercera hora en castellà. Considera que ERC no ha lluitat prou per poder evitar aquesta mesura?
R. Crec que això no s’hagués hagut de permetre. El resultat és que ara hi haurà gairebé 600 hores per curs que estaran en mans dels centres educatius, i aquests no decidiran en funció de la realitat sociolingüística de la seva escola sinó en funció de la ideologia dels qui la dirigeixen, que podran fer el que els doni la gana. Malauradament, després de molts anys, s’ha tornat a obrir la porta a poder fer classes en castellà.
P. ERC està pagant tots aquests indicis d’oblit nacionalista?
R. Jo sóc un militant adherit però no faig vida de partit perquè no puc suportar certes mediocritats. Jo penso que ERC ja ho ha pagat. Conec molts militants que no van votar en les darreres eleccions.
P. No crec que l’abstenció sigui la solució.
R. Segurament no, però serveix com a toc d’atenció. Sense aquesta pèrdua de vots Jordi Portabella no hagués decidit passar a l’oposició i tornaria a fer un paper de trista figura a l’Ajuntament de Barcelona. Si realment no pot sortir un govern amb cara i ulls, s’ha de passar a l’oposició. Jo he donat suport a Reagrupament.cat i a Esquerra Independentista perquè fan un plantejament crític. Està clar que ha d’haver-hi un canvi.
P. Amb el documental de Telemadrid se’ns va acusar de perseguir el castellà a les escoles. En comptes d’excusar-nos constantment, no hauríem de treure el pit davant la discriminació positiva vers el català?
R. És exactament això. Tant de bo el documental fos cert i no només una manipulació dels qui el van fer. Constantment ens justifiquem i volem fer veure que som bons, però el que hem de fer els catalans és portar-nos malament. Les mitges tintes i els complexos van només en contra nostre.
P. Al seu llibre opina que aquest esperit acomplexat es deu en gran part a l’herència de Vicens Vives.
R. Sí, ell transmet la idea que els catalans som intrínsecament desgraciats. No parla de l’integrisme espanyol, planteja les coses com si els catalans sempre haguéssim renunciat al poder quan en realitat el que ha passat és que ens l’han pres. El pitjor de tot és la gran repercussió que va tenir el seu discurs nacional, ell és mestre de tot els dirigents de la transició política catalana.
P. Per què sovint som nosaltres els qui canviem al castellà amb la gent que no és catalanoparlant?
R. Perquè actuem com tot poble que està ocupat lingüísticament i que ha rebut garrotades constants. No parlar-li català a un immigrant és discriminar-lo, apartar-lo. Hem de regalar-los aquesta eina tan preciosa perquè la llengua és el millor que tenim. Un cop t’acostumes i decideixes parlar exclusivament en català, llavors ja no costa gens. Ens hem d’adonar que parlar-los català és una ofrena i no una putada. Ens cal consciència sociolingüística, és aquesta la idea central del meu llibre.
P. Què s’ha de fer per que la gent la tingui?
R. És molt important que els dirigents tinguin clara la necessitat d’aconseguir-la i de difondre-la. No em refereixo tant als partits polítics sinó sobretot a la gent que té un cert pes dins la societat. Primer ve la consciència i després la voluntat. Es tracta de fer entendre això a la gent, i jo porto tota la vida escrivint llibres amb aquesta missió. Tinc poca confiança en la política de partit, crec que és la societat civil qui ha de fer el gran pas.
P. Sempre s’ha dit que el primer problema som nosaltres mateixos, més que no les imposicions que ens vénen donades des d’Espanya.
R. Sí, és un problema d’autoestima. Però no perquè els catalans siguem així per naturalesa, sinó perquè som una nació empresonada i actuem com a tal. Hauríem de mirar més enllà i prendre exemple de totes les nacions europees que han estat en situacions similars al llarg dels darrers 150 anys. Hi ha moltes nacions que s’han alliberat.
P. A part de sociolingüista també ha escrit sobre ciència ficció, que és una de les seves grans afeccions. És ciència ficció pensar en la possibilitat d’assolir la independència?
R. Per a mi és una cosa real i objectiva. Una persona que no accepta la independència i el nostre dret a decidir, no és demòcrata.
P. Però potser el problema és que la majoria de catalans no la volen, o no la volen prou com per lluitar per ella.
R. Jo no sé què volen els catalans perquè mai no ens ho han preguntat. L’independentisme latent és molt més gran del que ens podem imaginar, però s’ha d’iniciar un procés pedagògic per fer-lo brotar.
P. Les plataformes sorgides últimament de la societat civil estan tenint aquest paper?
R. Jo les trobo massa tímides, i a més sempre sembla que vagin lligades a algú.
Si es posés damunt la taula tot el que ens fa Espanya, molta més gent estaria a favor de la Independència. És per això que s’ha de parlar encara més clar.
P. Creu que el paper de TV3 és insuficient a l’hora d’enfortir la consciència nacional?
R. Hauria d’insistir més en el tema de la llengua, de la unitat nacional i de la cultura. No tinguis por, que llibres com el meu no hi tenen lloc. La orientació de TV3 és nacional però molt tímida, és un “anar fent” molt atemorit. Una programació nacional sòlida faria molta feina, aniríem bé si tota seguís la filosofia de “Caçadors de Paraules”.
P. Què hauríem d’aprendre dels discursos d’alguns dels autors que analitza al seu llibre?
R. De Josep Yxart, la lliçó de saber evolucionar individualment, d’anar adquirint identitat nacional. De Ferran Soldevila, la importància de la llengua en la història i de fer una historiografia nacional sense complexos. També és exemplar la claredat de paraula de Josep Armengou. Carles M. Espinalt denuncia el caràcter acomplexat dels catalans, destacant que el problema és fonamentalment mental. I bé, de Joan Fuster, és bàsica la seva idea d’unitat nacional.
P. Ja que està de moda, m’apadrina una paraula?
R. Podria dir-te’n moltes! Va, em quedo amb “horabaixa”.
P. M’agrada, és molt planiana.
R. Sí, potser sí.
Font: El singular Digital
