Catalans?

Tots recordem aquella frase del president Pujol que deia “és català qui viu i treballa a Catalunya”. Una frase molt bonica i tota una declaració de bones intencions. O possiblement una altra estratègia per recaptar vots de determinats sectors com també va ser-ho la militància de Justo Molinero a Convergència i Unió.

El fet és que aquesta frase és irreal, per no dir directament que és una mentida. Això ho hem pogut comprovar molt recentment durant les celebracions de la consecució del títol de lliga per part del Reial Madrid que es van portar a terme a la ciutat de Reus. En aquest acte, a part d’onejar-hi banderes espanyoles amb pollastre inclòs, s’hi van cremar diverses senyeres catalanes. Davant d’aquests fets ens hem de preguntar si els individus que van portar a terme aquesta patètica acció els hem d’incloure a la definició del president Pujol. Aquests energúmens viuen i treballen a Catalunya però, evidentment, no són catalans i tampoc volen ser-ho.

I és que és ben sabut per tothom que bona part de la immigració que ha rebut Catalunya i els seus descendents no s’han integrat , no tant per falta de mitjans com per falta de voluntat. No són pas pocs, només cal recordar que a aquestes últimes eleccions ha entrat Ciudadanos al Parlament de Catalunya. També hem de tenir en compte que ja fa temps que hi havia dues forces espanyolistes més a aquest parlament: el PP i el PSC. Aquests dos últims partits no s’alimenten només del vot de la immigració espanyola no integrada però si que majoritàriament ho fan. Tots sabem que els feus del PSC es troben majoritàriament a la perifèria de la capital catalana on s’hi van crear els principals ghettos. Això sense parlar de la part de la població que no vota a les eleccions catalanes per fer-ho només a les espanyoles.

Aquesta immigració en bona part no s’ha integrat perquè ja va ser impulsada amb la voluntat de que no s’integrés. Hi ha barris on hi van anar a parar poblacions andaluses senceres, impossibilitant així la seva dissolució en la cultura catalana. Aquesta manca d’integració, en alguns casos ha acabat desembocant en un desinterès per les reivindicacions nacionals de Catalunya i, fins i tot, en un cert odi cap a la terra d’acollida.

Això no es pot dir. Els partits polítics “nacionalistes” callen, i els espanyolistes aplaudeixen. En el cas dels immigrants extraestatals tothom hi fot cullerada, mirem el cas del senyor Anglada a Vic. La diferència és que la immigració espanyola no integrada mai és denunciada perquè aquesta vota ja que està amparada per una organització estatal amb afanys més o menys dissimulats de colonització.

Així doncs, s’arriba a una situació similar a la que descriu Hans Christian Andersen a “El vestit nou de l’emperador”. Tothom ho veu però ningú s’atreveix a dir res. Potser fa falta que a la representació teatral catalana algú faci el paper del nen que fa notar que l’emperador va despullat.

Colons espanyols: parlem clar

Fa pocs dies, un grup de madridistes que resideixen entre nosaltres van cremar algunes senyeres a la ciutat de Reus. Hi havia un grup de policies locals que no van intervenir, i segurament van fer ben fet perquè els fanàtics espanyolistes eren dos o tres centenars, fet que hauria provocat aldarulls més greus. En qualsevol cas, dos persones ja han estat detingudes i segurament seran jutjades.

Però al marge del procediment judicial, el fet té una transcendència política molt important. Demostra, una vegada més, que una part notable de la immigració espanyola que viu i treballa entre nosaltres no s’ha integrat. O pitjor encara: no es vol integrar en la cultura que els ha acollit i els ha posat un plat a taula. Això demostra la seva mesquinesa com a persones i el seu immens egoisme. En comptes d’estar agraïts envers el poble que els ha tret de l’endarreriment i els ha convertit en persones avançades, ens ho paguen cremant la nostra bandera nacional i fent el gallet pels nostres carrers.

La seva inferioritat moral és ja un fet conegut i cada vegada més gent els planta cara. Com Unitat Nacional Catalana (UNC), que ja ha muntat un acte de desgreuge a Reus en contra dels colons espanyols que, com els colons francesos a Algèria o els colons espanyols a Mèxic, es dedicaven a destruir la cultura autòctona en defensa de conceptes imperials caducats i genocides.

És hora de parlar clar i exigir a aquests espanyols que no volen ser catalans que ho tenen ben fàcil: hi ha trens i avions que, en qüestió d’hores, permeten arribar a Espanya amb comoditat i aire condicionat (pagat per nosaltres, per cert). Hem d’acabar amb el mite que els immigrants han aixecat aquest país: és al revés, nosaltres els hem fet créixer perquè han pogut menjar tres cops al dia. Sense ells seríem tindríem un major nivell de vida, perquè no tindríem espoli fiscal i en conseqüència tindríem més hospitals, escoles, carreteres, trens, aeroports, ajuts a les famílies, beques per a estudiants i residències per a gent gran.

O sigui que ja n’hi ha prou. Qui no estigui content, ja sap on és la porta de sortida.

Dia del Partit

Unitat Nacional Catalana (UNC) celebra aviat el seu Dia del Partit. És la primera vegada que aquesta organització celebra un esdeveniment d’aquestes característiques. En la línia del Partit Nacionalista Basc (PNB), que porta dècades celebrant l’Alderdi Eguna, és una bona idea que un partit nacionalista català hagi decidit fer el mateix a casa nostra i aplegar militants, amics i simpatitzants en un aplec netament independentista. El moviment es demostra caminant, i UNC pretén crear una agenda permanent separatista que inclou cada vegada més actes i esdeveniments. I el Dia del Partit està cridat a ser, si tot va bé, l’acte més important que es celebri cada any.

Però més enllà que sigui una bona idea, l’aplec de Montgrony és un test de maduresa per la nacionalisme unitari. És un bon moment per calibrar el grau de compromís i militància dels nacionalistes que estem i treballem per un combat unit contra Espanya i França, d’aquelles persones que prioritzem la independència del nostre país per damunt d’ideologies universals. És un bon moment per demostrar, dins i fora, que els nacionalistes unitaris no som quatre gats que ens movem únicament per internet i ens limitem a organitzar tertúlies de saló.

Qualsevol persona que es reclami militant, activista o simpatitzant ha de ser present als prats verds i frescos de Montgrony. Qualsevol persona que tingui un compromís amb aquest país, el dia 1 de juliol, ha de desplaçar-se fins les muntanyes del Ripollès per adonar-se que no està sol en la lluita, que moltes altres persones s’alcen cada dia amb el mateix objectiu de treballar amb força i constància per resistir l’enemic i avançar cap a la llibertat. Qualsevol persona que llegeixi aquest text, així com altres textos d’altres webs unitàries, ha de tenir clar que el dia 1 de juliol no pot anar a la platja, al cine o a un parc d’atraccions. El dia 1 de juliol és l’únic dia de l’any que les banderes estelades i les creus de Sant Jordi onejaran sobre les muntanyes del Pirineu i molts companys i companyes nacionalistes intercanviaran punts de vista i es coneixeran personalment.

És per això que aquest blog fa una crida a tots els simpatitzants i amics del separatisme de combat per tal que s’apleguin el dia 1 de juliol al santuari de Sant Pere de Montgrony per tal de participar plegats en una trobada de germanor i resistència. Tingueu en compte que només si l’aplec és un èxit hi haurà una segona edició, i una tercera i una quarta... fins la victòria total.

Ens veiem tots i totes a Montgrony.