En suport dels Mossos d’Esquadra

Assistim a la més infame campanya contra els Mossos d’Esquadra que es recorda al nostre país. Aquesta campanya indigna no només és amplificada per una sèrie de mitjans de comunicació contraris a Catalunya i la nació catalana, sinó que, molt més greu, és organitzada ideològicament per la mateixa direcció del departament d’Interior, dirigit per Joan Saura i altres elements comunistes d’ICV i del PSUC.

La filtració per part de la direcció del departament d’imatges amb uns abusos policials (condemnables però que destrossen la imatge global del cos), el linxament públic per l’ús d’armes defensives (recordem que en aquella manifestació l’únic ferit és, precisament, un mosso), la presentació de querelles sistemàtiques contra els Mossos d’Esquadra per part d’okupes i altra mala gent, la gravació dels agents per part de qualsevol indocumentat o la posada en qüestió de totes les operacions policials és inacceptable. Això només provoca la desmotivació del cos i l’eixamplament d’una percepció d’inseguretat per part dels mossos que repercuteix en la seva tasca professional. I en comptes de comptar amb el recolzament de la direcció d’Interior, Joan Boada i els seu bolxevics es dediquen a criminalitzar el cos per escapolir-se del desgast electoral que suposa la detenció de Núria Pòrtulas (la qual, recordem de passada, tenia informació elaborada d’equipaments de la Generalitat per tal de dur-hi a terme, suposadament, atacs amb explosius de caràcter anarquista).

És per tot plegat que nosaltres, nacionalistes catalans sense complexos, volem anunciar el nostre màxim recolzament i suport a la Policia de Catalunya i a tots els seus agents, que es juguen la vida cada dia al carrer per tal que nosaltres i les nostres famílies puguem estar segurs i tranquils. Fem una crida a defensar públicament la professionalitat del cos i la seva eficàcia, encara que els seus responsables polítics estiguin fent tot el que puguin per desacreditar-lo davant la població.

El PRC

No és costum d’aquest bloc parlar de les forces polítiques en general, però el resultat de les eleccions municipals (i autonòmiques en alguns indrets de la nació catalana) ha fet que haguem decidit parlar del Partit Republicà Català (PRC o RC, segons les versions). El cas és que aquest partit s’ha fotut una clatellada electoral de dimensions gegantines. I ho ha fet, com era previsible, per diverses raons que convé explicar.

En primer lloc, cal dir que el partit pateix una greu crisi d’identitat. Únicament està unit en el seu odi a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i basa el seu programa en criminalitzar aquesta força política. És cert que segurament s’ha equivocat pactant amb el PSC, però basar una estratègia política en el descrèdit de l’adversari no duu enlloc. El fet de qualificar ERC només amb la E és una criaturada que indica la escassa maduresa política del partit d’Agustí Soler. Cal tenir un bon programa i centrar-s’hi, tot evitant donar sempre missatges negatius i catastrofistes. En segon lloc, la llista de candidatures i caps de llista es va fer depressa i corrents, sense criteri i triant persones que no estaven preparades. Només cal veure algunes de les seves declaracions o entrevistes, en les quals asseguraven no tenir un programa municipal concret més enllà de crear una xarxa de municipis per la independència. El resultat de tot plegat: zero.

Per contra, un projecte allunyat del nacionalisme unitari però totalment respectable, com és les Candidatures d’Unitat Popular (CUP,) va obtenir un bon resultat pels mateixos dos motius, però al revés: tenia un programa treballat que excloïa atacar altres forces polítiques i tenia candidats que portaven molts anys treballant sobre el terreny. És per això que felicitem la CUP pel seu èxit.

Tot això evidencia quin és el camí a seguir pel nacionalisme unitari: treballar, treballar i treballar. I, sobretot, no criticar ningú, i menys encara els independentistes, sobiranistes o nacionalistes que han triat una altra via. Perquè tots anem en carrils diferents, però dins la mateixa autovia.

Vinedos de Espana

Per raons alienes a la voluntat fa dies que no penjo cap comentari al bloc. Per sort, és millor no poder fer una cosa per raons alienes que no pas per estar alienat. Cas de la descastada actuació del Departament d’Agricultura de la tripartita Generalitat de Catalunya, que ha donat el vist-i-plau a la decisió del Ministerio d’adscriure els vins catalans dins la denominació “Vinedos de Espana”. Alhora que es dona el cas que, no sols les altres colònies peninsulars espanyoles ho han rebutjat, sinó també regions espanyoles d’important tradició vitivinícola com la Rioja o Castella-Lleó!

El nostre govern, en comptes de fer promoció internacional dels nostres excel·lents vins, va i els dilueix dins de la denominació de vins espanyols, alhora que els més reputats vins espanyols no hi seran! No sols no promouen internacionalment el nom de Catalunya, sinó que lesionen greument els interessos econòmics de la pagesia.

Es pot ser més incompetent i botifler? Sort de la dignitat d'Unió de Pagesos! Res més adient per cloure aquesta entrada que la secular proclama Visca la terra i muira el mal govern!

Setembre Negre

Campanya contra 'Viñedos de España'

Unió de Pagesos

L'agost de 2006 la Unió de Pagesos denuncià que el ministeri d’Agricultura espanyol havia adscrit els vins catalans dins la denominació “Viñedos de España”, amb la connivència del Departament d’Agricultura (del Principat), sabedor com era de l’oposició d’aquesta organització. Posteriorment, Unió de Pagesos hi presentà un contenciós administratiu.

Ara la mateixa organització ha fet un pas més i ha endegat una campanya perquè es presentin mocions contra aquesta ordre, a ajuntaments, consells comarcals, federacions de cooperatives i consells reguladors. De moment, ja l’han aprovada 58 ajuntaments, així com també els consells comarcals de l'Alt Camp, el Baix Penedès i la Terra Alta.

El més curiós és que regions espanyoles com la Rioja o Castella-Lleó no han estat incloses a “Viñedos de España”, i que altres territoris, com Galícia i el País Basc (Bascongades i Navarra), tampoc l’han adoptat, a petició dels seus governs autònoms. Els governs dels País Valencià, i les illes Balears i Pitiüses, han actuat igual com el del Principat.

Web d'Unió de Pagesos

La bandera, tot l’any

Quan algú viatja per països avançats, per exemple Suècia o els Estats Units, hom s’adona ràpidament del patriotisme sa que impregna aquestes societats. A moltes cases hi ha màstils amb la bandera nacional, sense que això expressi res més que un sentiment saludable d’adhesió sentimental. En el cas suec, moltes petites illetes tenen la seva bandera amb el seu pal al costat del moll, perquè la gent senzillament està orgullosa de la seva nacionalitat, sense que això tingui cap conseqüència ni cap perjudici envers ningú.

Molts progressistes i altres acomplexats de casa nostra i d’Europa en general se’n foten, d’aquesta exhibició pública de la bandera. De seguida hi ha qui diu que mostrar la bandera arreu del país és nacionalisme o, fins i tot, n’hi ha que diuen que ratlla el feixisme. Però totes aquestes veus callen com putes quan es tracta de parlar, per exemple, de la bandera cubana, que també és omnipresent en aquesta illa caribenya regida per una dictadura comunista. Queda demostrat, doncs, que és l’antiamericanisme allò que mou aquestes persones, que no es plantegen mai res més que no sigui criticar els Estats Units per sistema i per costum.

Què volem dir amb això? Volem dir que el nacionalisme ben entès (és a dir, no agressiu envers els països veïns) és el motor que mou el món, per molt que el discurs políticament correcte intenti fer veure que el nacionalisme és un sentiment del qual ens hem d’avergonyir. Ser nacionalista avui en dia vol dir voler el millor per al teu país, estar content de ser allò que un és i voler viure en un món plural on totes les nacions es respectin les unes a les altres.

Per això animem els catalans i catalanes a mostrar la seva senyera nacional (o l’estelada, la nostra bandera de lluita i llibertat) sense vergonya ni complex. Si tenim un jardí, posem-hi un pal amb la bandera per tal que es pugui veure des d’arreu. Si no en tenim, la podem penjar al balcó o al terrat, on en format d’adhesiu al cotxe o la moto. Per què penjar la bandera només per Sant Jordi o la Diada? És que només som patriotes dos dies l’any?

Un apunt en relació a la immigració a Badalona

Fa uns dies es va muntar el clàssic escàndol progressista pel vídeo electoral del PP de Badalona. Resulta que tothom va trobar escandalós que molts veïns i veïnes d’aquesta ciutat afirmessin que hi ha un excés d’immigració i que, a sobre, la vinculessin amb l’increment de la delinqüència. Deixant a banda que aquesta connexió existeixi o no, i deixant de banda el fet que el PP faci gala d’una hipocresia immensa (recordem que va fer regularitzacions massives quan governava), sí que volem fer una puntualització i fer esment d’un detall que ningú no ha comentat.

Tota aquesta gent que tant es queixa de la immigració s’hauria de mirar en un mirall per contemplar-hi les seves pròpies misèries. Pràcticament ningú del vídeo parlava en català i tots es queixaven d’una immigració que ni s’integra ni es vol integrar a Badalona. Per a ells, és clar, integrar-se vol dir parlar castellà, jugar al mus i apuntar-se a les sevillanes. I no s’adonen que ells també són immigrants i que tampoc no es van integrar en el seu dia quan van arribar a milers per ocupar les rodalies de Badalona.

Algú és conscient que Badalona l’any 1900 tenia una població de 19.240 persones i que ara en té 221.520? Que potser la ciutat no va patir una allau immigratòria en un segle que en va multiplicar la població per més de deu? I algú es pensa que aquesta gentada es va integrar en la cultura i la llengua del país? És evident que una part sí que ho va fer, però una dictadura militar i una mentalitat colonial van provocar la minorització de la cultura prèvia, és a dir, de la nostra.

Tot això ho diem perquè aquesta colla d’espanyols que es queixaven al vídeo haurien de pensar les coses dues vegades abans de dir-les. L’actitud poc respectuosa d’alguns immigrants actuals és, a fi de comptes, el reflex de la seva pròpia actitud genocida.