Feria de Abril: crònica d’un lent declivi

La Feria de Abril cada any es munta a la zona nord del Barcelonès, amb el suport entusiasta del PSOE amb l’objectiu de destruir la cultura i la llengua catalanes. Enguany, amb una mica menys de suport institucional, la Fecac que dirigeix amb mà de ferro el personatge Francisco García Prieto ha tornat a dir que han rebut milions de persones. Una mentida més, com cada any.
Però que aquesta propaganda no impedeixi que coneguem la veritat. Segons algunes dades publicades, la Feria de Abril ha rebut menys visites que altres anys edicions, en la línia descendent d’aquest festival de pols, brutícia, crits i petits furts (a Salvador Sostres li van robar la cartera en aquesta edició, potser faria bé de no anar-hi més). Es calcula que ha perdut un 10 per cent de visites, tot i que TMB, obligada pels socialistes, ha tornat a posar tots els mitjans per dur les masses no integrades fins aquesta orgia de nostàlgia, imperialisme i sevillanes. Fins i tot els Mossos d’Esquadra van permetre que la Feria de Abril mantingués les portes obertes fins molt més tard de l’hora oficial de tancament.
En total, només hi van anar unes 300.000 persones, que representen el pinyol dur de las ‘casas regionales’, nous immigrants sense identitat i milers de quillus de l’àrea metropolitana que van a lligar, emborratxar-se i fer trombos amb els seus cotxes a la sortida. El pitjor d’Espanya, ras i curt.
Per tot plegat és de preveure que la Feria de Abril a Catalunya duri encara uns anys més, però és evident que abans de 10 anys haurà tancat la persiana perquè ja no té afluència i perquè ja no és un negoci tan lucratiu com abans. La nostra obligació, mentrestant, és denunciar aquesta monstruositat una vegada i una altra, per evitar que la bona gent catalana hi posi les peus, moltes vegades enganyada i de bona fe.
Per cert, que algú prengui nota d’una dada. Convergència Democràtica (CDC) i Unió Democràtica van posar una caseta a la Feria de Abril, on tot estava en castellà, per intentar una vegada més ‘caure bé’ als colonitzadors. Com que els colons saben perfectament quina és la seva tasca destructora, ni s’hi van acostar. No estaria de més que alguns els féssim arribar el nostre desacord amb aquesta connivència amb l’enemic de Catalunya. A l’enemic no se’l convenç, se’l combat!

Sectarisme

Des del seu mateix naixement, Unitat Nacional Catalana (UNCat) ha patit una sèrie d’atacs i difamacions per part de determinats sectors i grups de l’independentisme, sobretot el d’esquerres. No és que tingui cap importància, atès que aquesta campanya permanent d’insults ha permès a UNCat de donar-se a conèixer i créixer en militància i simpaties. Per aquesta raó, ens consta que els membres d’aquest partit porten més bé que malament aquestes campanyetes virtuals.
Ara bé, més enllà d’això, el fet té una segona lectura molt més greu i preocupant. Es tracta de la intolerància i el sectarisme que afecta l’independentisme des de sempre. És molt preocupant que alguns independentistes, en comptes de respectar el company de trinxera (encara que no pensin igual en tot) i centrar-se en l’enemic comú, es dediquin a escampar divisions, baralles i sospites dins del nostre camp comú.
Diuen que UNCat és de dretes. Nosaltres pensem que no ho són i ells diuen que no ho són. Però i si ho fossin, què? No és pot ser de dretes i independentista, com Francesc Macià? Diuen que UNCat són nazis. Algú en té alguna prova? Algú ha trobat algun text d’ells que ho digui? El Racó Català és un lloc ideal per a publicar-los. Animem tothom que trobi proves que les publiqui.
El problema de fons, amics, és un altre: l’esquerra independentista “radical”, aquesta que té tics anarquistes o llibretaris, aquesta que s’omple la boca de radicalisme i marxisme, no ha servit per a res en quasi 40 anys de vida. Només ha servit, darrerament, perquè els més espavilats hagin creat les CUP i hagin començat a fer política. I volen amagar el seu fracàs amb la mentida i l’atac en defensa d’una puresa ideològica que fa riure (quan no fa plorar).
No és temps de sectarisme. Quasi mai, des de les files del nacionalisme 33, s’ha criticat les altres opcions nacionalistes o independentistes. Tots som companys de viatge, som companys de lluita. L’enemic és un altre, i quan nosaltres discutim, ell riu.

Els espanyols es mengen el seu orgull amb patates

Aquests dies hem assistit, arrel de l’accés democràtic de Kosovo a la seva independència política, a la histèria habitual dels espanyols, i concretament del govern del PSOE. El ministre d’Afers Exteriors, Miguel Angel Moratinos, va dir que Espanya no reconeixerà Kosovo i es va arrenglerar amb països no democràtics com Sèrbia o Rússia. Fins aquí, cap problema: els feixistes s’ajuden sempre entre ells, amb la vana esperança de fer pinya contra el progrés de la democràcia i la llibertat. El pobre Moratinos, que és un fracassat, deu esperar que el dia que Catalunya proclami la seva llibertat no ens reconeguin ni a Moscou ni a Belgrad. La veritat, ens importa un rave, mentre ens reconegui qui ens ha de reconèixer: Washington i Brussel·les.Però la gràcia de tot plegat és que els espanyols, una vegada més, han fet el ridícul, i més concretament el pobre Moratinos. Espanya té tropes sobre el terreny i, tot i que a Madrid diuen que no ajudaran els kosovars a consolidar la seva independència, a Pristina les forces espanyoles estan al servei de l’OTAN i estan a primera fila defensant Kosovo dels serbis. No només això, sinó que ja s’han enfrontat amb els serbis del nord del país i de moment més d’un soldat borbònic ha quedat ferit.
O sigui que només ens queda veure per la televisió com la ‘realpolitik’ fa que els imperialistes i feixistes es peguin entre ells. Amb una mica de sort, en cauran uns quants de cada bàndol i podrem estar en un món una mica més segur i més tranquil.

El vot patriòtic del dia 9

Diumenge dia 9 de març hi ha eleccions a les Corts d’Espanya. Catalunya hi envia 47 diputats. Com que som un país encara dèbil amb una classe política venuda i entregada (amb excepcions), aquests 47 diputats es dediquen durant quatre anys al gran joc de la política estatal, fent i desfent majories amb dues úniques opcions: PP o PSOE. Cap de les dues opcions és bona per a Catalunya, tal com ha quedat demostrat moltes vegades. Tot i així, tothom pensa en els pactes posteriors i és una evidència que els partits nacionals catalans (CiU i ERC) votaran si cal la investidura de Zapatero com a president del govern espanyol. Això és així i ho sap tothom.
Dit això, i davant d’aquest fet més que probable, quina ha de ser l’actitud del votant patriòtic separatista? Bé, davant de les eleccions del dia 9 de març podem fer diverses coses. Són les següents:

1. Podem abstenir-nos i no recolzar cap partit perquè són eleccions espanyoles. De la mateixa manera que els noruecs no voten a Suècia i els eritreus no voten a Etiòpia, tampoc els catalans hem de votar a Espanya. Si votem, estem legitimant el fet de formar part de l’Estat espanyol. Aquest opció, defensada per Unitat Nacional Catalana (UNC), però també per la CUP, és una opció molt coherent i és una actitud de fermesa inequívocament independentista.

2. Podem votar en blanc. És una fórmula de vot protesta per naturalesa. Implica participar, però alhora implica que no hi ha cap partit nacionalista que ens satisfaci. Per exemple, Heribert Barrera ha demanat el vot en blanc com a toc d’atenció a ERC i CiU, perquè abandonin les seves diferències ridícules i comencin a treballar conjuntament en benefici del nacionalisme català. Un altre argument és que cada vot en blanc, que sí que són vots vàlids, implica una pèrdua de percentatge dels altres partits. O sigui que cada vot en blanc fa més difícil, per exemple, que Ciutadans tregui representació.

3. Podem votar CiU o ERC o alguna altra opció nacionalista que es presenti, com el Partit Republicà Català (PRC). Però hem de tenir clar que participem del sistema i que, quan convergents o republicans facin Zapatero president, no ens podrem queixar. En defensa d’aquesta opció cal dir que, d’alguna manera, cada diputat que tregui CiU o ERC és un diputat menys que treu el PSC-PSOE, el PP o ICV-EUiA. I això, en sí mateix, ja és un bon argument.

Aquestes són les opcions que tenim el dia 9 de març. Que cadascú voti en conseqüència.

Nota: he eliminat el vot nul perquè és un vot no vàlid i que pot ser fàcilment manipulat o atribuït als grups anti-sistema, i el nacionalisme unitari està radicalment en contra d’aquests grups marginals de caràcter anarquista.

Kosovo

Catorze nous Estats europeus des del 1990. Això és una dada real i un fet objectiu que demostra que les nacions que volen i s’ho treballen, al final aconsegueixen ser lliures i convertir-se en Estats independents. La constància, la disciplina, el rigor i la immunitat als atacs i els insults són claus per tirar endavant la nostra lluita. Precisament per això, aquests són els valors d’Unitat Nacional Catalana (UNC) i de molts militants nacionalistes d’arreu del país.
El poble del Kosovo ha donat una lliçó a tothom, no només al serbis. La lluita per l’autodeterminació és una lluita de rabiosa actualitat per molt que es vulgui dir el contrari. De fet, el nacionalisme és el motor de la política mundial i la immensa majoria de conflictes del món es basen en una lluita entre pobles diferents. Negar el contrari és perpetuar els conflictes. Només amb l’exercici del dret a l’autodeterminació es posarà punt final a la gran majoria de problemes del planeta. Actualment hi ha uns 190 Estats al món. Passaria res si, a mig termini, n’hi haguessin 230? No passaria res: al contrari, passaria que moltes guerres s’acabarien i el món seria més pròsper.
I encara una altra dada: Kosovo s’ha alliberat d’una nació tan radicalment violenta com és Sèrbia, i en el seu dia les petites repúbliques bàltiques es van alliberar d’un país netament feixista-bolxevic com és Rússia. Això vol dir que nosaltres podem alliberar-nos d’Espanya, un país que no supera un examen en profunditat sobre democràcia i drets humans i que, a més, amb prou feines fa una generació que menja calent cada dia. Ens en sortirem!

Concentració: No a l'integrisme islàmic

Vida cultural en català

Avui només vull fer breu apunt per recordar-vos que és molt important que la vida cultural que dugueu a terme sigui, en la mesura del possible, en llengua catalana. Pot semblar una cosa menor, però anar al cinema, al teatre, escoltar la ràdio, mirar la televisió, comprar un disc, una revista o un llibre en català és molt important. I penseu que té un efecte doble: no només reforcem la nostra llengua, sinó que deixem de fer-ho en espanyol. És a dir, que dur a terme una vida cultural en català suposa que hi ha algú menys que la duu a terme en castellà.
Sé que a vegades aquesta actitud té el seu cost, perquè el cinema en català està més lluny de casa o la traducció al català del llibre que volem sortirà més tard que la versió castellana. Però hem de ser ferms i tenir constància, perquè la constància i la disciplina són estratègics en una lluita de reconstrucció nacional com la que nosaltres vivim.
També és important que no només ho fem nosaltres, sinó que el nostre entorn també ho vegi i mica en mica agafi l’hàbit. Encara no som molts, però si animem els nostres entorns i famílies cada vegada serem més. Recordeu que un nacionalista del moviment patriòtic 33 ha de ser un exemple i un punt de referència a seu voltant.